L’esclavitud de la imatge, l’anorreació del gust

Els responsables de la llibreria La Central m’han demanat un article per a la seva revista mensual, http://issuu.com/lacentralllibretera/docs/diario_junio_cat. Tenint en compte que els clients de la llibreria són persones a qui no els fa mandra ni les lletres ni els conceptes, he gosat plantejar un tema en l’article que anés més enllà de les receptes o les lloances fàcils. És un tema que m’angunieja de fa dies: la tirania de la imatge. Cada dia és més important com ho posem que què hi posem, l’escultura més que el material, en definitiva, la vista domina el plat, seduint totalment al comensal, enlluernant-lo de tal manera que deixa de ser crític amb el gust.

Fa pocs dies vaig topar amb el que, fins el moment, considero el màxim exponent de la qüestió. En una botiga venien quadres, moníssims per cert, amb galetes. M’explico, un marc amb vidre que conté una galeta d’aquestes que ara s’han posat tan de moda, decorades amb glassa i que són (siguem equànimes) una preciositat. Però és clar, l’objectiu de la galeta és menjar-se-la, no? Tant per tant, si és per posar-la dins d’un quadre i mirar-se-la, la poden fer de guix, de fang, de plàstic o de què sé jo! El tema és que com que la galeta és tan mona, fa una pena immensa menjar-la i l’emmarquem, per penjar-la a l’habitació. Una bogeria. I ara perquè no tinc esma per anar a carregar i treure la destral contra aquesta plaga infecciosa dels cupcakes i els pastissos coberts de plastilina comestible…

Part de la culpa (o de les causes, perquè parlar de culpa en un tema que no és delicte, ni hi ha hagut morts, em sembla molt gros) de la supremacia de la imatge és de tots els mitjans que llancen imatges que no es poden tastar: llibres, premsa escrita, televisions i, ara encara més, els blocs de receptes. La guerra generada en aquest sector, els blocs de cuina, de fer les fotografies més espectaculars per aconseguir un màxim nombre de visites està creant un estrès important entre els blocaires. Volem penjar la millor foto perquè sabem que és l’ham que atrapa al peix que navega per la xarxa. Un cop el tenim a casa, llavors l’hem d’acabar de seduir amb la introducció de la recepta i la claredat de les explicacions. El gust? es pressuposa que està garantit, és clar. Ep, no ho critico, sinó que simplement ho exposo i em qüestiono el sistema. Això és tot.

un pollastre saboríssim

aquest arròs era magnífic!

però, clar, jo entenc que aquest d'en Jordi Cruz ve molt més de gust...

I, ara sí, ara afegeixo l’article.

L’ESCLAVITUD DE LA IMATGE, L’ANORREACIÓ DEL GUST

A la televisió, un anunci de bombons omple la pantalla, seductors, gairebé indecents, ens obliguen, talment fóssim un gos de Pavlov, a aixecar-nos del comodíssim sofà i ens envien com autòmats a obrir l’armari de la cuina.

Passem pel davant d’una pastisseria i uns abellidors pastissos de xocolata, tan brillants que t’hi pots emmirallar, ens criden des de l’aparador. Sucumbim.

No cal anar a petar al poder demoníac dels dolços, també ens subjuga la fruita, perfectament arrenglerada com si formessin files en l’exèrcit rus. Talment com els seus soldats, tota la fruita és homogènia, brillant, encerada, per atraure al vianant.

Naveguem per la xarxa i saltironem, amb la bava regalimant, entre abellidores receptes fotografiades en entorns idíl·lics propis del countryside anglès, allunyats de les realitats sòrdides dels nostres pisos de l’extraradi.

Els llibres de cuina no gosen treure el nas al mercat si les receptes no tenen el recolzament d’una fotografia d’autor capaç de veure, a través del seu objectiu, molt més enllà d’una ceba, transformant-la en un obra d’art, digna de penjar-la en versió quadre al capçal del llit.

Als restaurants, els grans xefs dibuixen en un paper el plat que volen presentar a taula. Fan un esborrany, en el que hi destaquen les combinacions de color, els volums definits i les textures que fan que el plat tingui una harmonia que convenci al comensal. Els aliments han d’anar superposats, o alineats, o formant una figura; la salsa cau desmaiada de la meitat del filet, com si fos la capa d’ermini de la coronació del Rei, les patates fan la coreografia a la carn i uns esquitxos de reducció de vinagre són la signatura del cuiner.

Ensenyo dues fotografies a una nodrida audiència. Es veuen dos plats. Un és un plat cuinat per un reconegut xef, l’altre és un plat de cuina tradicional. El tractament de la imatge és antagònic. Si la del xef és una fotografia ben enfocada, amb la llum que li escau, un fons polit i mà de professional, la del plat de cuina popular és una fotografia feta sense mitjans ni interès. Demano als presents quin plat troben més bo. La resposta és unànime, els agrada molt més el plat de la fotografia del xef reconegut. Llavors, la meva pregunta cau com una llosa: els heu tastat? Per descomptat que no. Com es pot valorar el gust d’un plat per una fotografia? És com si diguéssim que no ens agrada la música d’una banda per la portada del CD, sense haver ni obert el precinte. Perquè ens deixem seduir per la imatge de manera tan exagerada, fins el punt de perdre el criteri gustatiu, l’essència del plat?

La cuina catalana no té futur, perquè no té colors definits, són massa uniformes i el plat és amorf, no té una forma concreta i mai no és “net”. No té futur, però tampoc té gaire present. Qui prefereix menjar un fricandó, una massa marronosa a un preciós sushi, perfectament delimitat, rodó, amb tres colors definits i nets?

Potser va sent hora de tancar els ulls i obrir més la boca, intentar recuperar el sabor, sinònim del saber.